Overblog Seguir este blog
Administration Create my blog
20 julio 2013 6 20 /07 /julio /2013 20:40

Los orígenes de los pueblos son inciertos, como sumidos en la niebla. Pero la ausencia de documentos históricos es paliada generosamente por la leyenda, que satisface con creces las ansias de saber de donde venimos, de conocer nuestra ascendencia, de manera que podamos entender quienes somos y fomentar ingenuamente un orgullo nacional.

 

Y acostumbra a suceder que siempre los ascendentes míticos, los fundadores de linajes y naciones, poseen un carácter heroico, son de una constitución fuerte y altiva y sus gestas tienen un tono épico y ejemplar.

 

Los catalanes desconocemos la procedencia del nombre de Cataluña y su significado, como también el origen de la bandera de las cuatro barras, gloriosa y antigua. Los historiadores intentan responder a nuestras preguntas: El nombre de Cataluña aparece por primera vez entre los siglos XI-XII, aplicado primeramente a unos apellidos: Catalan, Cataluing, Cadalona... después, a la nación: Catalania, Catalunya. Las barras aparecen por primera vez en un sello del conde Ramón Berenguer III, datado en el siglo 1150, el numero de barras, aunque es indeterminado y no se establece hasta el siglo XIII.

llegenda-cuatre-barres.jpg

 

Quizás el mayor interés de esas barras radique en las leyendas relacionadas con ellas. La ubicada con mayor antigüedad las hace enseña del legendario Otger Cataló y sus nueve barones de la fama, míticos fundadores de Cataluña en el siglo VIII. Pero sin duda la más extendida, que cualquier catalán conoce, la relaciona con Wifredo el Velloso (“Jofre el Pelós”), conde de Barcelona en 878-897. Hay que remontarse a esa época, cuando Cataluña era pertenencia del Imperio Carolingio, la defensa de cuyos bordes corría a cargo de unos territorios (marcas), uno de los cuales era la llamada Marca Hispánica, aproximadamente la actual Cataluña.

 

La bonita leyenda establece que, en ocasión de una guerra de los normandos contra el Sacro Imperio, el conde barcelonés peleó con bravura a favor del emperador germánico Luís el Piadoso (+879), de modo que resultó herido.El monarca le visitó en su tienda, preguntándole qué deseaba Wifredo como recompensa por su valor, y éste habría contestado que una enseña para su escudo, que por entonces era dorado, sin dibujo alguno. El emperador franco mojó los cuatro dedos oponibles de su mano en la herida todavía sangrante de Wifredo, y deslizándolos por el escudo, marcó en ellos para siempre “las cuatro barras”.

 

 

Esta leyenda haría el escudo más moderno que la de Otger Cataló, pero, en definitiva, poco importa; ambas son muy románticas, pero fruto de la imaginación, y ninguna ha sido tomada en serio por los historiadores (Zurita, en sus Anales de la Corona de Aragón, ni siquiera la comenta, pese a su credulidad en otros temas milagrosos). Sólo los escritores y poetas románticos le darían la mayor difusión, especialmente en el siglo XIX.

La leyenda de Wifredo ha sido estudiada a fondo a través de la cantidad de comentarios que ha recibido con los años, en los que se ha descubierto, sin lugar a dudas, su autor: el valenciano Pere Anton Beuter, que incorporó a la segunda parte de su Crónica general de España, publicada en Valencia en 1552. Tratando del emperador franco Luis el Piadoso escribe Beuter:

 

En este comedio los normandos entraron por la tierra de Fran­cia, y huvo de hazer guerra el emperador Loís para resistirles, y fue a servirle el conde [Wifredo el Velloso] con los cavalleros barceloneses que con él se hallaron y pelearon con los nor­mandos valerosamente y venciéronlos. En esta batalla (según he hallado escrito en unos quadernos de mano) diz que pidió el conde Jofre valeroso al emperador Loís que le diesse armas que pudiesse traher en el escudo, que llevava dorado sin nin­guna divisa, y el emperador, viendo que havía sido en aquella batalla tan valeroso, que con muchas llagas que recibiera, hiziera maravillas, llegóse a él y mojóse la mano derecha de la sangre que le salía al conde, y passó los quatro dedos ansí en­sangrentados encima del escudo dorado de alto abaxo, ha­ziendo quatro rayas de sangre, y dixo: «Éstas serán vuestras armas, conde». Y de allí tomó las quatro rayas, o bandas de sangre en campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón.

 

Este origen ha sido comprobado hasta la saciedad por la crítica moderna, y puede considerase hoy como incontrovertible. Lo abonan una serie de hechos colaterales, como que nunca, hasta ese momento, nadie había nombrado la leyenda de Wifredo al hablar de las cuatro barras, aparte del hecho de que el color gules en heráldica es asociado con la sangre, de manera que es fácil la aparición de leyendas ad hoc. Pero, sobre todo, se halla un antecedente directísimo en el libro Nobiliario vero de Hernán Mexía impreso en Sevilla en 1492, en el cual se atribuye el origen de las “tres faxas de gules” de algunos caballeros andaluces, en ocasión de que habiendo resultado herido uno de ellos en tiempos del rey Fernando el Católico, “el rrey, mojada a mano de la sangre, pasóla por el escudo de dicho cavallero e no tiñó salvo con los tres dedos; e desta causa desde entonces traen aquellas tres faxas bermejas en un escudo de oro”. Como vemos, Beuter no se hernió adaptando la leyenda al conde de Barcelona; incluso emplea en ocasiones las mismas palabras.

 

En el siglo XV aparecieron versiones primarias de la leyenda que explicaban la creación de esta señal heráldica en una marcas de sangre hechas sobre un escudo dorado, hasta que finalmente en el siglo XVI fue el mismo Beuter quien advirtió que había encontrado la leyenda de Guifré el Pelós y las barras de sangre en unos supuestos «cuadernos de mano» (cuadernos manuscritos), sin dar más indicaciones. Si bien no puede ser dicho, con absoluta seguridad, que Beuter fuera el creador de la leyenda, parece claro que el recurso de los «cuadernos de mano», o bien remite a una fuente anterior, o bien fue un subterfugio para evitar cualquier crítica posterior.

 

La leyenda valenciana de las cuatro barras de sangre fue un éxito inmediato y fulminante, siendo a partir de entonces copiada por todos los historiadores posteriores dándola como verídica. No fue hasta 1812 cuando el historiador catalán Joan de Sans i de Barutell desacreditó cualquier veracidad de la leyenda valenciana de las cuatro barras señalando las incoherencias históricas que presenta respecto a Guifré el Pelós (c. 840-897), mientras que el heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués ha demostrado que laheráldica no apareció en Europa hasta finales del segundo cuarto del siglo XII (1125-1150). Aunque en 1812 Joan de Sans i de Barutell desacreditó totalmente la historicidad de la leyenda, no por eso dejó de ser una leyenda famosa, razón por la cual los artistes sintieron la necesidad de reproducirla gráficamente y de englosarla en poemas. La leyenda valenciana de las cuatro barras de sangre apaericad en el siglo XVI no se ha de confundir con la Leyenda medieval de Guifré el Pelós, compilada por los monjes del monasterio de Santa María de Ripoll en el siglo XII.

 

Para saber más:

GUIFRE EL PILOS 

FERRAN SOLDEVILA I ZUBIBURU , PUBLICACIONES DE L ABADIA DE MONSER

Repost 0
Publicado por leyendas medievales - en Leyendas catalanas
Comenta este artículo
26 marzo 2013 2 26 /03 /marzo /2013 15:40

 

A l'Empordà, Girona, en una vila anomenada Llers, propera a França, es diu que va habitar el Comte vampir d' Estruc, que va morir assassinat en el 1173 i va tornar a la vida convertit en un noble seductor i jove.

En l'època del rei Alfons II, aquest s' enfrontava a problemes de normalització religiosa al seu territori; temia que els seguidors del paganisme, encara comuns entre les gents que vivien al Pirineu, poguessin cooperar amb els musulmans del sud per derrotar als senyors cristians. En col·laboració amb el Bisbe de Barcelona, Guillem Torroja, van demanar al Comte Guifred Estruch que llancés una campanya de persecució de pobladors no cristians a la comarca de l'Empordà, pel que li va cedir el castell de Llers. Guifred Estruch estava molt bé considerat en la Cort de Barcelona des dels temps de Ramón Berenguer IV, doncs havia triomfat contra el rei moro de València, i col·laborat decisivament en la presa de Tortosa en 1148, i les de Lleida i Garrotxa en 1149. La traïció del capità del seu exèrcit Benach, qui li va enverinar per despit de Nuria, filla d'Estruch, va anar al seu torn continuat per l'assassinat de diverses persones acusades de bruixeria. En el procés, el comte assassinat s'hauria convertit en un no-mort.

Aquest vampir era molt seductor, les dones queien rendides entre els seus braços i altres òrgans més virils, quedant-se embarassades i parint monstres al cap dels nou mesos reglamentaris, que morien gens més néixer. L'esgarrifança va durar fins que una anciana religiosa va trobar el seu sepulcre i li va donar mort. El vampir va desaparèixer de les comarques i no es va tornar a aixecar a les nits de la seva tomba. Altres versions diuen que va ser un jueu que va trencar l'encanteri, però encara així la llegenda va perdurar durant segles. En 1991 va aparèixer una novel·la dedicada a aquest vampir, Estruch de Salvador Sáinz i diversos contes més del mateix autor, que va cedir al domini públic.

      EL COMTE ESTRUCH, EL PRIMER VAMPIR CATALÀ. Hi ha diverses versions sobre la llegenda, però totes elles parlen d'un noble de finals del segle XI o començaments del XII convertit en un vampir o "no mort" que aterrorizaba a les gents del poble de Llers i els seus voltants. I tot això molt abans del famós Vlad Tepes, inspirador del mite de Drácula. La paraula vampir és més moderna, del segle XVIII, aleshores aquests eren coneguts amb altres noms com "estruga", "revivent" (en Rouman i a Romania s' anomenaven "*strigoi" o "*nosferatus").Així i tot qualsevol comparació és inútil ja que aquest últim era un sàdic sanguinari de per si mateix, mentre que el Comte Estruch va ser víctima d'una maledicció. Aquest vampir xuclava la sang a la gent d'aquell temps, seduïa a les noies joves i les deixava embarassades. Al cap de nou mesos aquestes donaven a llum uns petits monstres que morien tan bon punt naixien.

 

DIuen les cròniques que el rei Alfons II tenia no pocs disgustos en aquells temps i la població estava realment aterroritzada. La gent tenia por de sortir de nit, tots portaven alls i crucifixos per protegir-se del terrible nosferatu i ja ningú podia dormir en pau fins que una anciana religiosa va trobar la tomba del comte Estruch i li va clavar l'estaca en el cor, desapareixent per sempre la maledicció.

Però el record del vampir va sobreviure al pas del temps i ens ha arribat fins als nostres dies “tenir malastruc” o “dolenta *astrugancia” ho fem  servir encara per definir a qui té mala fortuna. Fins i tot durant generacions les mares catalanes amenaçaven als seus fills amb cridar al comte Estruc si no eren bons i no feien el que se'ls manava.

 En el mateix Llers, un poblat on bufa amb gran força la Tramontana del Canigó, un vent fred i aspre que els antics habitants atribuïen a unes bruixes llegendàries, les cèlebres bruixes de Llers que dominaven els aires. L'aguda xiulada del vent, segons les creences populars, era motivat per la fúria d'aquestes dones. En Transilvania existia un mite semblant, les ”Ieles” (és a dir “les Elles”), el paral·lelisme de les quals és sorprenent.

 

I aquesta no és l' única llegenda lligada als vampirs, relacionada amb Catalunya, existeix la llegenda dels dips,  nom que se'ls va donar a una espècie de gossos vampirs (o gossos estrugas) que van existir en unes prades situades a uns quants quilòmetres al sud de Reus. Per aquesta raó es va crear un poble anomenat Pratdip, el nom del qual és una unió de la paraula Prat (prada) i dip que en el seu escut inclou la figura d'un can,  fet  destacable.

 

Castillo de LlersCastell de Llers 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Us deixo un enllaç al maravellós programa del gran Sebastia D' Arbó, Misteris, on es parla dels fàmosos dips de Pratdip, localitat que un servidor va visitar i dóna fe del seus misteris, i es que tota la zona del Tarragonès es màgica, amb llocs com La Mussara.


 


Repost 0
Publicado por leyendas medievales - en Leyendas catalanas
Comenta este artículo
25 marzo 2013 1 25 /03 /marzo /2013 13:45

 

 

La història de la doctrina càtara entra dins de les arrels medievals del canvi ideològic de cristianisme més pur. Recull la notícia que el 16 de març de 1244, dos-cents càtars van ser enviats a les fogueres de Montségur per blasfems, encara que aquests cantessin durant el camí a la seva mort, cants alçats a la glòria de Déu. Aprofundeixo una mica en el tema dels càtars, un poble pacífic i senzill, que veia la fe cristiana des d'una altra perspectiva. Veiem una  mica de la seva història.

 

S'explica que el catarisme va venir del Mediterrani, com totes les influències de l'època que vènien de Bizanci i Terra Santa. A les terres del Llenguadoc (Occitània) l'arribada d'uns monjos de la mediterrània oriental, al segle XII canviaria el transcurs tranquil del poble albigès, (naturals del poble de Albi) terra de trobadores.

 

El dia 10 de març de 1204 el Papa Inocenci III va escriure una carta al rei de França:

“(...) Et correspon a tu expulsar al Comte de Tolosa de Llenguadoc de la terra que ocupa i llevar-la-hi de les mans....per donar-la-hi a uns bons catòlics que puguin, sota la teva feliç dominació, servir fidelment al Senyor” (...).

En el Sud de França, un home de molt poder va lluitar contra els càtars, Pèire o Pierre de Castelnau i acompanyat pel seu fidel company Arnau Almaric, que va ser abat de Cîteaux. Van lluitar per acabar envers la heretgia d'aquells llocs i principalment es van enfrontar davant els prelats de Llenguadoc que afavorien als mateixos, com el Bisbe de Besièrs, el Bisbe de Vivièrs o l'Arquebisbe Berenguer II de Narbonne i que van pugnar durament en contra els ambaixadors del Papa.

A la fi de 1207, Castelnau va aconseguir reunir una lliga de barons del Sud de França per unir-se a aquesta croada en contra dels càtars. El Comte de Tolosa de Llenguadoc en assabentar-se va posar remei i un contra atac en la qual es va valer de milers de càtars meridionals i de l'ajuda dels seus vassalls, com el rei Pere II d'Aragó. Castelnau moriria assassinat en mà dels heretges, després d'un fort enfrontament amb el Comte de Tolosa (Tolosa de Llenguadoc) Raimon VI, el dia 14 de gener de 1208 a Beaucaire.

 

El dia 10 de març de 1208, el Papa Inocenci III convocà amb una gran crida que tots els prínceps, nobles i gentils homes s'uneixin en armes davant una nova i sagnant croada programada per defensar uns pobles cristians revoltats en el sud de França i ser dirigits pel Comte Simón de Montfort. Mentre en l'altre bàndol, el Comte Raimon VI de Tolosa de Llenguadoc, familiar dels reis de França, Anglaterra i Aragó; nou enemic de la cristiandat per defensar i governar les destinacions dels càtars manà cridar a tots els seus aliats per defensar amb justícia els seus territoris davant el papat. El comte de Tolosa governava unes terres en la qual la heretgia s'havia instal·lat i en la qual se sentia lliure ja que l'Església actuava cada vegada amb menor força.

 

Al juliol de 1209, a Béziers van morir prop de 30.000 persones, va ser tota una matança en la qual ni adults, nens ni dones es van salvar. Raimond Roger Trencavel, va manar reorganitzar novament als seus vassalls dins de la fortalesa. A l'agost de 1209, la ciutat va caure en mans de Montfort.

 images-2-.jpgimages-3-.jpg

LES CREENCES  I FILOSOFIA CATARES:

 

L'arribada de la heretgia era molt comuna durant aquella època. En el mediterrani era molt usual les guerres entre heretges i l'Església catòlica. També era època de les Croades, encara que ja anaven en declivi, el fervor per servir a l'Església i lluitar en contra el mal i ser perdonats per l'eternitat a aquells que acabessin amb els revoltats, mantenien la fe, tal vegada equivocadament, a uns homes cristians amb afany de seguir els passos de Crist. Els punts de vista dels càtars sobre els sagraments, qüestionats i reinterpretats; la seva oposició a la jerarquia de l'Església i el pensament que Crist  era un igual a tots els seus apòstols, sense afany de poder ni d'economiavan ser molt trencadors; també van qüestionar els temes del baptisme, l'eucaristia, la virginitat de María, la conversió del pa i del vi, en cos i sang de Crist; van acollir la idea de la reencarnació pel que molts van adoptar també una dieta baixa en carns arribant a fregar el vegetarisme. Aquesta nova filosofia socio-religiosa no va agradar a l'Església Catòlica, remarcant-los novament d'heretges.

El pensament o filosofia càtara, divergent i xocant amb el món cristià de l'època, van plantejar una nova forma de fe cristiana. “Katharos”, aquesta paraula d'origen grec que significa “purs” o “bons homs” en llengua del Llenguadoc, mare del català actual i de les diferents variants lingüístiques de la mateixa llengua.


CARCASSONA: LA LLAR DELS CÀTARS.

 

Carcassona, terra dels Trencavel -senyors feudals- va prendre un paper molt rellevant durant la història dels càtars del Llenguadoc. A gairebé dues hores de Catalunya per carretera, trobem la ciutat medieval millor conservada  en el nostre continent. El poble albigès es va resistir a la croada organitzada pel Papa Inocenci III l'any 1208. Milers de fogueres van envair la ciutat, cada dia hi havia sentències de bruixeria i crema d'infidels. L'Església va muntar en ella un dels millors i majors tribunals de la Inquisició. Raymond Rouger Trencavel va posar forta resistència davant el Comte de Montfort, que lluitava en la banda papal i acompanyat de milers de croats. La ciutat va caure en mans de Montfort, rendint-se a aquest després de quinze dies de setge, justament el dia 15 d'agost de 1209 en el qual s'explica que feia   una calor terrible. Pere II d'Aragó que operava a favor dels càtars, va intentar negociar amb Montfort però la temptativa no dongué molts fruits i encara seguint amb l'oposició de Trencavel, aquest mor el dia 10 de novembre de 1209. El seu fill Raymond tornaria anys més tard per poder rescatar Carcassona dels Capeto i retornar-la la fe en el caterisme i en l'esplendor que va viure la ciutat abans de 1208.

Una vegada derrotat el fill de Trencavel, al 1224, aquest, es va retirar i es va prendre molts anys abans de tornar al 1240 a tornar a reconquistar els terrenys que anteriorment van ser càtars com Montolieu. Els reis capets (francesos) no el van permetre molt espai de mobilitat, manant fortificar i reforçar les defenses de les ciutats i viles importants del Llenguadoc. Per matrimoni i per herència, els Comtes del Rossellón, de Carcasonne i senyorius de Llenguadoc i fronterers amb Catalunya, van passar a ser part de la Dinastia real dels Comtes-Reis d'Aragó i Barcelona, també antics aliats dels Càtars.

 

A Carlemany i als seus descendents la unificació d'aquests territoris a Aragó no van agradar gens. Es va intentar casar a les filles dels reis d'Aragó i França, per poder recuperar els drets dinàstics sobre el sud de França. Sempre i durant la història i arràn de la seva unió amb el poble català- principalment- i amb l'aragonès, el poble dels antics càtars han seguit mantenint molta simpatia per aquells aliats que van ajudar – no  poder resoldre- a la temptativa de ser càtars en un món en què solament hi havia una ideologia religiosa i en el qual manava el Papa. Eren uns altres temps per al cristianisme.

 

Inscripció real en una llosa: “Als catars, als martirs del pur amor crestian” 16/3/1244

 

LA CREU OCCITANA:

Aquest símbol cristià va ser adoptat per les terres occitanes de Llenguadoc i Provença, on ja en moltes sepultures precristianes apareixia. La regió dels càtars, el Llenguadoc-Roussillon, va adoptar per a la seva bandera les quatre barres catalanes i la Creu d' Oc o Creu Occitana.

Els càtars van renunciar a símbols d'idolatria però aquesta creu té una associació amb el món solar i amb els dotze símbols de l'horòscop occidental. Els Comtes de Tolosa o Tolosa de Llenguadoc van adoptar aquest símbol com a part del seu escut heràldic al segle XIII. Amb el pas dels temps va ser acceptat com a símbol heràldic-nobiliari. En 1211 els comtes ja la van portar durant la invasió francesa als seus territoris per acabar amb el catarisme. Curiosament la hi pot veure en color vermell o blanc. A la bandera amb fons vermell, la creu és groga o blanca.

LLOCS CÀTARS QUE AVUI EN DIA ES PODEN VISITAR:

 

Basilica de St. Nazaire (Romànica)- Carcassone.

El Castell i muralles de la ciutat de Carcassone, el Castell de*Puivert.

Les ciutats de Tolosa de Llenguadoc, Bèsiers, Narbonne

Pobles de Montolieu, Bearn, Montsegur, Foix i Saissac

 

 

LLeguendes catares:

La llegenda del Pelicà

El càtar Bernard Franca, clerge de Goulier, va deixar escrita aquesta llegenda:

Fa molt de temps solcava els cels un ocell molt singular, al qui tothom anomenava pelicà i que tenia la costum de seguir el curs lluminós del sol. No li tenia por a la calor ni es prenia un moment de descans durant les hores del dia. Però li arribà la època del aparellament, el que el privà del seu plaer durant uns instants. Desprès va tornar a emprendre el vol en busca dels ardents raigs solars. Quan va posar els ous va haver de covar-los amb un gran dolor, ja que això el privava dels seus prolongats recorreguts estimant els raigs solars. Per això va intentar de recuperar tot el perdut deixant a les seves cries en el niu ben proveïdes del suficient aliment.
No obstant, durant la seva absència, una bestia maligna va arribar al seu niu. Aquesta bestia va desplomar i arrancar el bec a les seves cries. Això es el que es va trobar el pelicà quan va tornar. Va curar als seus "fills" i, al dia següent va tornar a marxar. Com que l'atac es va repetir en varies ocasions, l'au amant de la llum va haver d'oblidar-se del seu plaer, amb la finalitat de poder sorprendre el seu enemic, per a això es va amagar allà on no podia ser descobert i així va ser com va descobrir a la bestia maligna i l'hi donà mort. D'aquesta manera les seves cries varen quedar lliures de tota amenaça i, al mateix temps, varen poder comptar amb una major companyia, ja que el pelicà va repartir el temps de la vigilància del seu niu amb la del seu goig per volar rere el raigs del sol...


La explicació que el càtars donaven a aquesta llegenda resulta un tant complicada. Per una part, entenien que les cries del pelicà eren els essers humans i que la bestia maligna era el Deu pervers que sempre està disposat a destruir-ho tot. I per altra banda, veien en el pelicà a Crist, el qual va perdre la seva lluminositat al ser engendrat per la Verge Maria, però que la recuperà una vegada va vèncer al Deu pervers, al qui condemnà a les tenebres del l'infern, i al mateix temps, l'hi va impedir seguir fent mal als essers humans.
A on la interpretació es complica es al fixar-nos en la necessitat, una obsessió, del pelicà en volar buscant el raigs del sol durant tots els dies. Es possible que la explicació tingui alguna cosa a veure amb l'alquímia?. Un temps d'aparellament: Amb qui? Existia una femella pelicà o es que en l'ocell de la llegenda es complia el fenomen de lapartenogènesi?. Els càtars no explicaren aquestes qüestions, ni d'altres que es podrien extreure de la llegenda.
El que si queda molt clar es que llegendes com aquesta del pelicà, unides a anècdotes com la del "llangardaix", servien per a apropar la religió al poble. Aconseguien que el catarisme fos netament popular, sense deixar de contenir una gran quantitat d'elements esotèrics, es a dir, una càrrega molt important d'enigmes i misteris.

La llegenda del Llangardaix

El pastor Pere Maury explicà, després d'haver-se convertit al catarisme, aquesta anècdota:

Una tarda d'estiu, dos "creients" es varen seure a descansar al voral d'un rierol. Feia calor, portaven tot el dia caminant i es refrescaren una mica. Però això no alleugerà el seu esgotament. Com que la ombra que havien trobat era molt acollidora, un d'ells es quedà adormit. De cop, el que era despert es quedà bocabadat, al contemplar com de la boca del seu "germà" sortia un petit llangardaix, per donar un salt cap a una branca que quedava sobre les aigües del rierol. Des d'aquesta espècie de trampolí l'animalet va saltar sobre la calavera d'un cap d'ase, en la que hi va estar jugant, ja que hi entrava per un ull i en sortia per l'altre, quan no apareixia per la boca. Al cap de poc, ja cansat potser de tanta diversió, va tornar a saltar a la branca, i des d'allí s'introduí entre els llavis entreoberts del dormit.
Aleshores el creient que seguia despert va trencar la branca, suposant que d'aquesta manera l'animaló no repetiria el joc. Per últim va despertar al seu "germà" sacsejant-lo per l'espatlla. Però li va costar grans esforços d'aconseguir el seus propòsits. En el moment en que l'adormit va obrir els ulls, es mostrà molt estranyat i, abans de que l'altre tingués temps de preguntar-li res, confessà que havia tingut un somni molt estrany:

- M'he vist travessant un rierol molt semblat a aquest que tenim aquí al davant. Anava muntat sobre una branca, que em servia d'embarcació. Així vaig entrar en un enorme palau, molt formós, i vaig poder recórrer els seus corredors i sales al meu antull. No obstant, al sortir d'aquell palau, em vaig trobar amb que ja no comptava amb la branca que m'havia servit d'embarcació. Com que no se nedar, em vaig quedar a la riba, molt espantat al desconèixer on em trobava.

Com que el creient que havia estat despert va comparar el somni amb el que ell mateix havia pogut veure, els dos es sentiren tan astorats que demanaren una explicació a un Perfecte. I això es el que sentiren:

- Tot home i dona es captiu del seu cos, del que només en poden sortir al produir-se la mort. Això no li succeeix a l'esperit, ja que es capaç d'abandonar el cos, com ho va fer aquell llangardaix.

L'anecdota de Pere Maury resulta molt aclaridora, ja que ens permet saber que els càtars creien en la metempsícosi i, al mateix temps, estaven convençuts de que en els essers humans conviuen dues persones: el jo físic, el cos, i el jo invisible, l'esperit. El mon on aquest últim es mou millor es el dels somnis.

 arques.jpg Arquès

¿VA EXISTIR O NO, EL TRESOR DELS CÀTARS?

  

 Una llegenda associada a la dels catars, al igual que passa ambs els templaris, es el secret del seu tresor, i si va existir realment, sembla ser que es tractava d'una quantitat de diners administrada per la comunitat religiosa instal·lada a Montsegur entre 1232 i 1244; en vistes a una ja previsible capitulació, una gran part d'aquests diners fou evacuada de Montsegur el dia de Nadal de 1243 i amagada en una gruta fortificada de Sabartès, al País de Foix; la vigília del dia de les fogueres, uns càtars fugiren de Montsegur per intentar salvar-lo.

 

El tresor càtar inventat pels esotèrics consistia en tota una sèrie de coses com ara textos desconeguts de Plató -i per què no totes les obres que va escriure Sòcrates-, una versió de l'Evangeli de Sant Joan no falsificada on s'hi contindria la veritable doctrina de Crist, un llibre perdut de Flavi Josep -historiador jueu del segle I d. de J.C. a qui s'atribueixen testimonis sobre la vida de Jesús-, documents incòmodes per a Blanca de Castella, reina de França i, com era d'esperar, el Graal i tot; també hi ha qui remonta aquest tresor a la destrucció del Temple de Salomó o el relaciona amb els templers. Segons el nostre ja conegut Peyrat, aquest tresor s'havia de trobar en un soterrani existent al cim de Montsegur, on, com és lògic, també hi hauria la tomba d'Esclarmonda, al qual s'accedia en època dels càtars baixant de la torre mestra per una enrevessada escala de tres mil esglaons. Des de finals del segle XIX, hi ha qui, per tal de trobar aquest famós tresor, ha fet excavacions, amb explosius i tot.

  A principis de la dècada de 1960, pel Llenguadoc va circular la llegenda, encara viva i del tot falsa, que a finals del segle XIX, s' hauria trobat un tresor càtar a Renas (Rasès) el mossèn Berenguer Saunière, gràcies al qual, va poder viure en l'opulència i deixar una bona herència a la seva majordoma; d' aqui tota la la història de la sangreal, ( descendència de Jesus) portada a la literatura per Dan Brown amb el seu Codi Da Vinci, qui de fet  en part es va inspirar en un altre llibre, "The Holy Blood and the Holy Grail" ("La sangre santa y el Santo Grial"), escrit per  Michael Baigent y Richard Leigh  i publicat al  1982.

 

¿VA SER MONTSEGUR UN TEMPLE SOLAR CÀTAR?

 

 

A aquesta pregunta es va encarregar de respondre positivament Fernand Niel en diversos treballs publicats des de 1950 fins a finals dels anys setanta. Montségur, la montagne inspirée, Paris, 1950; Montségur, li site, són histoire, Grenoble, 1961 o Els Cathares de Montségur, 1976 serien els seus títols més destacables. Aquest Enginyer i historiador gal va omplir els seus escrits amb detallades i meticulosos mesuraments, càlculs, eixos, traces, etc. realitzades sobre els llenços i murs del castell actualment conversats i presumptament atribuïts als càtars. La conclusió de les seves cavil·lacions va ser que tant el traçat com l'alçat d'aquell immoble no es van fer de forma capritxosa. Tot el contrari. Va estar perfectament plantejat conforme a unes directrius molt precises a través de les quals la fortalesa quedava configurada com un temple solar i zodiacal al servei de l'Església càtara. En síntesi, Fernand Niel va arribar a asseverar que l' edifici devia poder passar per una fortalesa; les disposicions del plànol de construcció havien de donar de manera dissimulada” per mitjà d'alineacions apropiades, les principals adreces del sol naixent.

En definitiva, conclou Fernand Niel que existeix en Montségur un sistema que permet identificar les sortides del sol en dates destacades de l'any, solsticis i equinoccios, corresponents al començament i final de les estacions. Ara bé, quin significat pràctic o doctrinal tindrien per als càtars aquestes alineacions astronòmiques? Al seu judici, podria relacionar-se amb la celebració de la festa del equinocci de primavera, corresponent a la Pasqua cristiana. I, a més, aquesta vinculació tindria un origen maniqueu, substrat religiós que hauria pogut servir d'inspiració a les doctrines càtares.

 images-8-.jpg

 

No obstant això, aquesta cuidada hipòtesi troba el seu punt més flac, precisament, en allò que semblava més evident: l'actual castell de Montségur, els pocs murs que d'ell es conserven en el present i que van servir a Niel com a imprescindible fonament per a tots els seus càlculs, no van ser aixecats pels càtars. La fortalesa, una vegada presa en 1244, va deure ser destruïda i aixecada després amb un altre disseny pels nous senyors de la plaça, la família Lévis. De tal forma que, en tot cas, la prodigiosa orientació solar de l'edifici, de ser certa, caldria atribuir-la a aquests nobles catòlics i no als heretges. Davant un dictamen així, s'enfonsa gran part de l'atractiu i valor singular del anàlisis de Fernand Niel.

 

 

Els indicis sobre aquest tema són rotunds i podem agrupar-los per la seva naturalesa en històrics, arqueològics, artístics i doctrinals.

 

 

D'una banda, resultava habitual que l'Església catòlica i el poder real manessin arrasar els llocs on havien habitat càtars una vegada aquestes poblacions eren conquistades. Per al cas que aquí ens ocupa, ja en 1241 el monarca francès va ordenar al comte de Tolosa, Raimon VII, destruir Montségur, quan pogué prendre possessió d'ella i va afegir que després seria comprovada tal demolició. No existeix evidència documentada que aquest enderrocament fos portat finalment a cap. No obstant això, des de l'arqueologia poden confirmar-se alguns extrems. Per exemple, en les terrasses de la cara nord del bec, sota la torre de l'homenatge, s'ha detectat la presència de part del primitiu poblat càtar. Amb prou feines els fonaments d'uns pocs habitatges. Les fonts medievals al·ludeixen a l'existència de, almenys, una vintena de cases en el cim. Totes les quals haurien estat arrasades després de l'ocupació. També les excavacions han tret a la llum restes de murs de defensa, barbacanas i torres en altres punts del cim. Elements que juntament amb la barriada  igualment, van deure ser eliminats pels nous senyors del lloc. Va córrer la mateixa sort el castell? Sembla ser que sí. Hi ha aspectes formals del mateix, com l'aparell dels carreus, la grandària dels quals resulta massa gran, ben tallat i ajustat per tractar-se d'una obra de principis del segle XIII. D'idèntica manera, l'ús de l'arc apuntat a la torre de l'homenatge resultaria massa inesperat en el temps d'ocupació càtara.

 

 

Valorats tots aquests elements, la conclusió del  Groupe de Recherches Archeologiques de Montsegur et Environs (GRAME), no pot ser més eloqüent: No es conserva cap traça en les ruïnes actuals ni del primer castell que fos abandonat en els començaments del segle XII (denominat Montségur I), ni d'aquell que construís Raimon de Pereilles cap a 1210 (Montségur II) que es correspon al període de domini càtar (GRAME, Montsegur: 13 ans de rechreche archeologique, Lavelanet, 1981, pàg. 76).

 

 images-4-.jpg

Un últim argument sobre aquest tema ho trobaríem en les doctrines càtares. Aquests creients no sentien cap admiració pels astres celestials, ja que eren obres sota domini del Dimoni. Rendir-los culte o regir la seva vida quotidiana per elles hauria estat tot un despropòsit.

 

Cal preguntar-se, llavors, si Niel va errar en les seves apreciacions astronòmiques. És una possibilitat certa. Però si donem els seus càlculs per correctes, va ser l'orientació de Montségur només producte de l'atzar o, en efecte, els arquitectes del nou edifici van seguir alguna idea zodiacal preconcebuda? Per descomptat, aquest patró de disseny no va poder ser càtar pels l'arguments abans enumerats, però tal vegada pogués salvar-se part del plantejament de Niel si acceptem que els nous senyors de Montségur, la catòlica família Levi, van voler que la llum del Sol de l'Església purifiqués aquell lloc ocupat i contaminat per la funesta heretgia càtara. Així, des de l'ortodòxia romana resultaria més acceptable la presumpta orientació estel·lar de la fortalesa que des de l'heterodoxa. De totes maneres, fins i tot per fonamentar aquesta hipòtesi seria necessari comptar amb evidències documentals més explícites de les quals disposem en l'actualitat.

 

LLEGENDES CATARES I CATALUNYA:

 

El poeta Jacint Verdaguer tambè ens parla de càtars, per exemple quan va dir d'Andorra que era "una fortalesa, poderosament defensada, amb les seves torres avançades, les seves troneres, les seves torres de vigilància, que la separen dels seus voltants". Així és, en efecte; les parròquies andorranes apareixen perdudes entre les valls pirinenques i envoltades d'altíssimes muntanyes. En l'Edat Mitjana, les seves valls van ser incessantment recorreguts pels heretges càtars que fugien de la Inquisició. La seva altura ha permès que circulés la llegenda que va ser aquí on Noé va amarrar l'arca després del diluvi...

 

En efecte, diu una tradició que, el primer punt de la terra que es va assecar després del Diluvi va ser la muntanya del Font Argent a 2682 metres cap a la vall d' Incles, NE d'Andorra, però fora dels seus límits. Allí es conserva una anella de la qual explica la tradició que va servir per amarrar l'Arca de Noé. L'arca, amagada, està disposada a servir de refugi als justs quan tornés a haver-hi un altre diluvi. Per protegir-la dels curiosos bufen tretze vents que impedeixen l'accés. L'anella de Font Argent, durant la nit de Sant Joan es torna d'or. Tots la busquen aquesta nit però ningú aconsegueix trobar-la. L'anella és, gairebé, com la presència de càtars al Principat les petjades del qual són tènues, amb prou feines visibles, però no per això inexistents. Més àdhuc, si Andorra és avui l'orgullós país dels Pirineus, que coneixem bé, es deu al catarisme. El factor càtar ha pesat tant a Andorra que, la mateixa existència del país està lligada a l'aventura dels heretges.

 images(7)

El record dels càtars s'ha difuminat en aquestes altes valls d'Andorra. El poble va tornar a la fé catòlica, tot i que degués els seus furs a la heretgia. La patrona d'Andorra és la Verge de Meritxell. Explica la tradició que els fidels de Meritxell baixaven a Canillo a escoltar missa. Un dia van veure que entre les branques d'un arbre hi havia una imatge de la Verge amb el Nen. Estava envoltada de englantinas, flors que, com el edelweiss, apareixen en les altures nevades. Ningú va dubtar al poble que es tractava d'un miracle; van baixar en processó la imatge a Canillo i la van col·locar en l'altar major de l'església. L'endemà la imatge va desaparèixer i va tornar a aparèixer entre englantinas. Nevava en abundància però no hi havia neu entorn de la Verge. Es tractava d'un miracle. Aquí es va construir el santuari. Des de 1873 és la patrona d'Andorra. Però la història del principat arrenca molt abans, quan no hi havia més sacerdots que els *ruidas, ni més culte que el professat al Sol.

 

EN ELS ORIGENS DEL PRINCIPAT

 

Fins al segle XX no han existit carreteres a Andorra. No obstant això les altes valls pirinenques estan habitades des de la nit dels temps. Bosch Gimpera va afirmar sempre, a manera d'evident provocació, que la cultura pirinenca va ser el punt de partida de la Civilització Occidental.

 

        L'Acta de consagració de la Catedral d'Urgel de l'any 839, conservat a la Sala Capitular de la Seu, constitueix el primer testimoniatge escrit sobre la història andorrana. En aquest document es fa inventari de les terres catalanes lliures de dominació mora i sota sobirania del Comte d'Urgel. En total se citen aproximadament dos-cents topònims.

 

 

En relació al Principat es diu textualment "cedim així mateix les parròquies de la vall d'Andorra que són la parròquia de Lauredia, i així mateix Andorra amb Santa Coloma, la Samsa i Ordino, i també Encamp així com Canillo, amb totes les esglésies i així mateix els pobles corresponents".

 

A mitjan segle XII el senyoriu episcopal d'Andorra era una realitat a pesar que els comtes de Barcelona i Urgel conservessin drets particulars.

 

La història d'Andorra ha depès, en part, de la veïna Urgell. S'han trobat monedes Iberes en les quals figura el nom de "Orgia" o "Orgelia", ciutat principal de la comarca que ha esdevingut, amb el pas de les centúries, Urgel. Urgell és, des del segle VI, seu episcopal. Andorra va ser un feu del comte d'Urgel, posseït pel bisbe de la vila. A mesura que la reconquesta va ser recuperant terres a l'Islam, el comte deixà el interès per aquestes valls, massa elevades i de difícil accés; les terres van ser cedides al bisbe perquè aquest les administrés. El clergue, per la seva banda, encarregava el cultiu als camperols. A poc a poc, el bisbe es va convertir en senyor de les valls d'Andorra i els enfeudà al senyoriu de Cabot.

 

ARNAU DE CASTELLBÒ, NOBLE  CATAR.

 

L'hereva de la família Cabot, Arnalda, es va casar finalment amb el comte Arnau de Castellbó en 1185, amb l'oposició del bisbe d'Urgell. Arnau de Castellbó, va ser conseller i membre del sèquit de Jaume I, des de 1217 fins a la seva mort 1226. Era càtar i ningú dubtava de les seves opinions religioses, ni tan sols la inquisició que, quaranta anys després de la seva mort, va cremar els seus ossos.

 

Arnau va educar en el catarisme a la seva filla, Ermesenda, que va transmetre a la Casa de Foix l'herència de Castellbó amb els seus drets sobre Andorra. Ermesinda es va  casar amb Roger IV de Foix-Castellbó. El seu fill Roger Bernat III -també va ser senyor de Bearn pel seu casament- va ser terrible enemic del bisbe d'Urgell. La guerra entre el noble càtar i el bisbe d'Urgell va ser llarga i sagnant per a ambdues parts.

 

En 1278 es va establir un "Pariatge", pau negociada, entre el bisbe Pere i la noblesa local. El Rei Pere II d'Aragó, responia de l'execució de l'Acta i el papa Martí IV donava la seva aprovació. Aquest "Pariatge" és considerat com el primer instrument jurídic del règim de co-sobirania andorrà. Així pot dir-se, en rigor, que la independència del País dels Pirineus està estretament relacionada a les lluites entre la noblesa càtara i i la doctrina catòlica.

 

LA DAMA BLANCA I L'ESGLÉSIA CÀTARA

 

Però seria un error pensar que solament la noblesa local va prendre partit pel catarisme. També va existir feligresía herética a les valls d'Andorra i, sobretot, emigració occitana. En la "caunya", prop d'Arinsal s'amagaven els càtars i la presència dels "Bons *Homes" ha quedat eternitzada en les llegendes locals.

 

A la localitat d' Aubinya hi ha una cascada i, al costat d'ella, una casa senyorial dominava el camí de la Seu d'Urgell. Allí vivia una dona jove sola i vestida de blanc. Tenia fama de conèixer les arts màgiques. Més d'una vegada havia prohibit al bisbe l'entrada al seu territori. Una vegada el bisbe va intentar creuar-ho, però la "Dama Blanca" se li va aparèixer en un clar de lluna prop de la cascada, el va encantar i el va introduir en el bosc. Mai es va saber que havia ocorregut, però quan el  bisbe va tornar amb els seus, el seu cabell havia encanudit i mai va explicar el que havia succeït. El temps va passar i la dama no va tornar a aparèixer; tots la donaven per absent. Va ser així com el bisbe es va atrevir a tornar a Andorra. Just en travessar la cascada va desaparèixer. Gairebé immediatament un llop famolenc es va ensenyorir de la comarca. El bisbe, després de dura lluita en la qual va resultar ferit, va aconseguir matar a la fera, però no va tornar a agafar el son; els malsons li assaltaven en les nits fins al punt d'arrossegar-ho al desassossec i l'esgotament. Quan era a punt de morir, va aparèixer la fantasmal "Dama Blanca". Va explicar als presents que no estava a la seva mà salvar al bisbe, però si les llibertats d'Andorra. La vida del clergue, va explicar,  havia estat robada pel  llop. El  bisbe va morir i la dama no ha tornat a aparèixer, però des de llavors ningú ha gosat atemptar contra les llibertats d'Andorra. I diu la tradició que si això torna a ocórrer, la "Dama Blanca" tornarà per defensar el Principat.

 

El relat llegendari té com a centre l'existència d'una "Dama blanca". Molt freqüentment els trobadors occitans en el seu llenguatge vetllat es referien a l'església càtara com a una "blanca senyora" feta d'amor. La ubicació històrica del relat llegendari és la rivalitat entre el bisbe d'Urgell i la noblesa local. La figura del bisbe no queda en absolut afavorida en la narració. Tots aquests elements fan que la llegenda adquireixi un sabor catarizant. No és l'única.

 

LES LLEGENDES  ANTICATARES

 

Si la llegenda anterior respon perfectament a l'ideari càtar, també el clergat catòlic va aconseguir imposar els seus esquemes. El primer argument que va utilitzar Roma contra els càtars va ser demonitzar-los, reduir-los a un culte supersticiós i de bruixes. Aquest arquetip s'adverteix perfectament en una de les llegendes que circulen entorn del bell llac d' Engolasters.

 

En un altre temps Andorra tenia una abundant població de bruixes. Quan moria una d'elles li obrien el pit per veure a quin costat tenia el cor. Àdhuc avui es diu que les bruixes andorranes pululen per les muntanyes la nit màgica de Sant Joan. Juntes, van a celebrar els seus aquelarres al cim del Font Argent i a Envalira. Però si hi ha un lloc on es concentren les majors bruixes de les valls és entorn d' Engolasters. Allí ballen nues tota la nit entorn del llac. Fan tres cercles concèntrics i el dimoni toca per a elles el tambor i la flauta. Si algun intrús les observa, les bruixes apostades i proveïdes d'una vara embruixada els converteixen en gats negres... Engolasters era lloc obligat de trànsit per als càtars que, fugint de Montsegur i el país de Foix, buscaven la pau a les terres de la Corona d'Aragó.

 

El clergat catòlic va atribuir als heretges el culte al gat (cat) i d'aquí precisament va derivar el seu nom, contràriament a la tesi que sosté que la paraula deriva del terme grec "khataro" que significaria "pur". Històricament, la paraula "càtar" era presa com un insult pels heretges. Doncs bé, Satán, la bruixeria i el gat, conformen la llegenda d' Engolasters i concedeixen elements suficients com perquè puguem intuir en ella propaganda anti-càtara. Però aquest mateix lloc, Engolasters, és objecte d'un altre relat llegendari de sentit oposat. Podem imaginar als trobadors, de parròquia en parròquia, cantant cancons en les quals es parlés del càstig que van rebre els qui van maltractar als "pobres de Crist", tal com els càtars agradaven cridar-se.

 

Prop del llac hi ha una església solitària, però abans va haver-hi un poble la maldat del qual li va fer desaparèixer en el fons de les aigües. La gent d'allí tenia fama d'avars i impurs. No coneixien la virtut de la caritat. Una vegada, explica la llegenda, que un captaire va entrar al poble a demanar pa. Ningú va voler donar-li-ho. Quan, expulsat del lloc, semblava a punt de morir, una noia li va oferir un mendruc: "Tú que has tingut compassió, et salvaràs -va dir el captaire-, fuig cap a la muntanya". Així ho va fer la noia, just abans que una tempesta inundés la vall, transformant-ho en el llac que avui coneixem. El pobre, naturalment, era Jesucrist.

 

La figura del "pobre" com Jesucrist és significativa de tot un corrent de l'espiritualitat medieval que abasta des dels càtars i valdenses fins als franciscans i la seva facció extremista, els "fraticelli". Tots ells predicaven una vida de pobresa i austeritat, sense propietat i vivint en comunió de béns, tal com el captaire que arriba al poble i solament una noia -nova al·lusió a la "dama" entesa com a Església Càtara..

 

LA CREU DELS SET BRAÇOS

 

Una altra llegenda del cicle andorrà té com a protagonista al diable i a una creu. La creu existeix i pot ser visitada, però dels seus set braços, un ha desaparegut. Explica la llegenda que a Prats hi havia 7 companys, un era molt pusil·lànime i temia al diable. Els altres van decidir fer-li una broma. Li van convidar a menjar a Canillo i li van donar una escopeta perquè disparés al diable si aparexia. L'escopeta estava preparada perquè en disparar no danyés. Accidentalment, en un hostal el  amo va advertir el problema i la va arreglar. Quan un dels seus amics bromistasse es va disfressar de diable, ell va disparar i el va matar. L'endemà, en anar a buscar el cadàver, van veure que el diable l'hi havia portat i amb ell un dels braços de la creu.

 

La llegenda difón, de manera adaptada, el missatge càtar del diable com a entitat real i personal que segresta als humans mentre que tots li pertanyem. Ja hem vist, d'altra banda, que el número set té importància dins de la gnosi maniquea i que suposa la suma dels quatre elements (foc, terra, aigua i aire) més els tres vehicles del ser (cos, ànima i esperit).

 

L'OVELLA CÀTARA CONTRA L'ÓS ROMÀ

 

Una altra llegenda andorrana contraposa l'ovella a l'ós. Totes les heretgies occitanes utilitzaven el símbol del be, per la seva mansedumbre i simplicitat, per definir la naturalesa i personalitat del "bon home" (el fidel càtar). Paral·lelament, l'ós era el símbol antagonista. La seva força i feresa, les seves dimensions i  el seu color marró-fosc en contraposició a la blancor de l'ovella, eren tinguts com a representants del fidel càtar i  i de l'Església Romana. Les figures de tots dos estan deformades en alguns relats llegendaris d'entre els quals escollim al que va tenir per escenari el Pui Olivesa.

 

Allí hi havia un pastor que portava el seu bestiar al Rocafort. Aviat el pastor va començar a notar que li faltaven ovelles. Una nit de lluna plena va poder veure que el lladre era una óssa geganta, però com era molt gran no podia matar-la. La va seguir fins al seu refugi i, l'endemà, va amuntegar llenya davant la porta de la cova i quan va arribar l'óssa la va cremar; l'óssa espantada per la destinació dels petits va desatendre la guàrdia i el pastor la va copejar i va matar.

 

Fins a principis de segle, a Andorra s'autoritzava al fet que qui matés a un ós pogués demanar diners casa per casa. Havia d'anar amb la pell de l'ós i les quatre arpes. Quan acabava la col·lecta, el batlle tallava una arpa que es penjava de la porta del Comú i així s'impedia que la mateixa pell servís per realitzar una nova i fraudulenta col·lecta.

 

A través d'aquestes llegendes, el catarisme va perviure a les valls d'Andorra. Aquests relats fantàstics mostren el substrat del psiquisme pirinenc. Mitjançant artificis i imatges simbòliques es va narrar durant segles, fins a arribar als nostres dies, el record d'uns episodis que ja no podien explicar-se en la seva nua realitat. La inquisició aguaitava. El catarisme havia perdut la partida; la història es va transformar en llegenda.

 

 images-6-.jpgavignon_palacio_papal_viaje.jpg

Cahors al sud de França és un altre lloc on pot ser inclòs en la ruta del moviment càtar, que sense ser un lloc clau, al no ser un principal motiu important per als croats, en persecució dels càtars, però si on va començar la repressió cap al catarisme.

 

Cahors es va constituir en el nou feu, en ser-li concedit a Simón de Montfort, cap dels croats contra el catarisme, l'any 1211, per les seves campanyes en les lluites contra els càtars La importància de Cahors com a centre comercial, la té el fet que ja des del segle XII s'encunyés moneda, sent un rellevant punt de partida dels seus financers anomenats “*Cahorsinos” on he gestaven importants negocis.

Existeix a més una llegenda sobre el Pont de Cahors, sabuda per tots els seus habitants. El pont  Valentrè, és famós en tota França, per ser l'únic pont medieval fortificat que es conserva, construït sobre el riu Lot, dotat de tres grans torres quadrades amb una altura de 40 metres sobre el riu Lot, que envolta a tota la ciutat de Cahors, consta el pont Valentrè de sis arcs , tres torres quadrades almenadas, que serveix de símbol per a la ciutat de Cahors.

El pont de Valentrè de Cahors, va ser construït pels cònsols de la ciutat l'any 1308, amb l'objecte de protegir a Cahors de l'enemic, i de salvaguardar la localitat de la influència càtara, ja que era la porta d'entrada aquesta ciutat, en l'edat mitjana.

Va haver-hi diverses llegendes sobre el pont de Valentrè de Cahors, però la principal i mes coneguda d'elles, és la que s'expliquen sobre el constructor d'aquesta gran obra, en veient que durant 50 anys no s'hi havia àdhuc acabat la seva construcció, i cansat per tant retard en la seva erecció. Va voler fer un pacte amb el diable, comprometent-se a lliurar-li la seva ànima, si aconseguia que l'obra estigués conclosa en poc temps.

 

images-5-.jpg

El diable va accedir a una ràpida conclusió del pont de Valentrè de Cahors, però llavors el constructor, va voler salvar la seva ànima, per la qual cosa s'excusava davant el diable per no lliurar-la-hi, per a això va concertar una aposta, consistent aquesta en que el diable anés a per aigua fins a la “Font dels *Cartujos” amb la finalitat de calmar la set dels seus treballadors, lliurant-li a tal fi un sedàs o sedàs, naturalment el diable tornava sempre sense l'aigua acordada pel constructor, perdent aquest l'aposta, per la qual cosa es va venjar d'això, i cada nit torna el diable per llençar al terra l'última pedra de la torre, que precisament és cridada per tal motivo la “Torre del Diable”, i els paletes no tenen mes remei que tornar-la a recol·locar-la cada dia.

 

 

 

LLEGENDES CATARES I LA SEVA INFLUENCIA AL SEGLE XX: ELS NAZIS DARRERA MONTSEGUR

 

 

 

Per desvetllar el misteri que es trobava després de la llegenda del tresor càtar caldria esperar set segles. En 1931, un jove alemany de 27 anys anomenat Otto Rahn arribava per primera vegada al país dels càtars i a la fortalesa de Montsegur. Després d'especialitzar-se en filologia i història medieval a diverses universitats alemanyes, va començar a investigar seriosament el tema del catarisme. Aviat es va adonar que estava molt vinculat amb el cicle de la cerca del Graal en l'Edat Mitjana. Els historiadors actuals divideixen aquest cicle en quatre obres que van donar origen al mite: El Perceval de Chretien de Royes, la Estoire dou Graal de Robert de Boron, el Perlesvaus, i el Parzival de Wolfram von Eschenbach. Tots ells escrits entre els anys 1180 i 1210 que, curiosament, coincideixen amb l'auge i caiguda del moviment càtar a Europa.

 

 

 

Fruit d'aquestes recerques, Rahn desenvolupà la seva tesi doctoral sobre la heretgia càtar-albigès i el poema de Parzival, descobrint que el text de Wolfram von Eschenbach representà una versió novelada d'autèntics fets històrics ocorreguts al territori càtar, a més de ser la font inicial i més pura que existeix sobre el tema del Graal en l'Edat Mitjana. Tal com explica Otto Rahn en el seu llibre La Cort de Llucifer, "Wolfram von Eschenbach dóna el nom de Parsifal al cercador del Graal... La seva traducció al provençal és "Trencavel".

Curiosament Raimund-Roger Trencavel, vescomte de Carcassonne, era el personatge més important dins del catarisme. A més, contínua Rahn, "la mare de Trencavel i el seu fill es van consagrar a la heretgia. Van rebutjar la creu com a símbol de la salut. El Graal era, segons els meus coneixements obtinguts, el símbol de la creença herética que va ser dipositat a la terra dels purs, com relata nombroses vegades Eschenbach en el seu poema".

 

Actualment, cap historiador dubta que la veritable saga del Graal narrada en el poema de Parzival arribà a Alemanya procedent de Provença, en el sud de França. El propi Eschenbach diu en el seu poema que un bard llatí, Kyot de Provença, li transmet la llegenda. Avui sabem que, al voltant de finalitats del segle XII, va estar com a host de la cort de Carcassonne un trobador anomenat Guiot de Provins. Aquest trobador errant, cantava lloances a la noble casa dels Trencavel pel seu suport als càtars.

 

Otto Rahn també descobreix que Trencavel és cosí de la comtessa Esclaramonde de Foix, la propietària del castell de Montsegur. Aquesta es va convertir al catarisme i va ser una de les perfectes cremada en la foguera després de la caiguda del reducte de Montsegur. Segons Rahn, Esclaramonde apareix en el poema de Parzival com l'única que pot portar el Graal, ja que és la senyora del castell del Graal, al que se li dóna el nom de Muntsalvatsche. Així doncs, era evident que el castell que va albergar la Preuada Relíquia si havia existit i era Montsegur, el castell dels càtars. Davant aquests espectaculars descobriments, Rahn es convenç que el famós tresor dels càtars era en realitat el Graal, el qual havia d'amagar-se en alguna de les coves properes al castell de Montsegur o bé en algun dels seus passadissos secrets. En 1931 es va desplaçar de nou a la zona, inspeccionant durant tres llargs mesos els voltants del castell sense èxit algun. On es trobava el tresor?

 

La resposta la va rebre Rahn de llavis d'un pastor, que li confíà una antiga llegenda tradicional de la zona, tal com relata en el seu llibre La Croada Contra El Graal. "Quan encara es mantenien en peus les muralles de Montsegur, els Purs van guardar en ella el Sant Graal. El castell estava en perill. Les hosts de Llucifer es trobaven davant les seves muralles. Anhelaven tenir el Graal per tornar-ho a col·locar en la diadema del seu príncep, que va caure a la terra durant la caiguda dels àngels. En aquestes circumstàncies va arribar del cel una coloma blanca que va obrir en dues la muntanya Tabor. Esclarmonde, custòdia del Graal, va llançar la valuosa relíquia a la muntanya, que va tornar a tancar-se en rebre-la, i així va ser salvat el Graal... Quan els dimonis van entrar al castell ja era massa tarda per a ells. Muntats en còlera, van cremar a tots els purs en el Camp dels Cremats. Esclaramonde, que s'havia salvat, va pujar al cim del Tabor i es va convertir en una coloma blanca tornant a les muntanyes d'Àsia.

 

 

 

 

 mapa_paises_cataros.jpgrennes_tour_magdala.jpg

                                                                                            Beziers, esglesia St Magdalena

Beziers_iglesia_sta_MM.jpgimages-copia-2.jpg

 

                                                                                                                    Renne Chateau

 

Per a saber-ne més:

*EL LEGADO SECRETO DE LOS CATAROS, ed Siruela

*Els catars: Problema religios, pretext politic Jesus Mestre i Godes


Repost 0
Publicado por leyendas medievales - en Leyendas catalanas
Comenta este artículo
25 marzo 2013 1 25 /03 /marzo /2013 02:03

 

        St-George-Burne-JonesL

 

  Sant Jordi, patrón de Cataluña y Aragón, lo es además de Portugal, Génova,Inglaterra, Lituania, Grecia, Rusia, Georgia, Etiopía y otros lugares.

 

Claro que allí lo conocen como Jorge (castellano), Gorka (euskera), Xurxo(gallego), Georges (francés), George(inglés), Georg (alemán), Giorgio(italiano), Georgos (griego) o Yuri(ruso). Como nombre proviene de gea y ergon, términos griegos que, unidos, significan "el que trabaja la tierra".

 

 Son numerosas las leyendas sobre el personaje del que pocos datos reales se conocen. De culto mucho más antiguo en Oriente, fue durante la Edad Media cuando fue muy venerado en Occidente y gozó de popularidad entre la gente de armas precisamente por el hecho de haber sido caballero.

 

No solamente se le rendía culto religioso, incluso se instituyeron órdenes de caballería bajo su advocación. Estas órdenes tomaron parte en las cruzadas en numerosas ocasiones, lo que favoreció un intercambio cultural y el hecho de que muchas leyendas de origen oriental se adaptaran a la realidad cristiana occidental. El fin principal de estas historias era la exaltación del cristianismo por encima de todo, por lo que la Iglesia fue permisiva y no tuvo en cuenta la veracidad de tales historias.

 

San Jordi siempre ha estado muy unido a la fuerza de superación y contra la tiranía.-  Hay muchas leyendas en torno a este santo que tanto fue venerado en Europa, sobre todo, en época medieval.  Este venerable se une a la leyenda con el dragón que acaba muerto bajo el ataque del santo montado encima de un caballo blanco.  Es decir, el triunfo del bien sobre el mal.   Vamos a conocer un poco la historia de St Jordi, unido a las cruzadas, a las leyendas medievales y a la defensa del pueblo cristiano contra los ataques de los infieles.  Queremos destacar que hay muchas versiones, pero tan solo nos acercaremos a la versión más antigua y expandida por las iglesias de Oriente y Occidente.

 

 

 

San Jordi nació hacia el año 275 o 280 (Siglo III d.C.) en Capadocia – perteneciente a la región de Anatolia (en Capadocia que anters era Armenia y ahora pertenece a Turquía) en tiempos del Imperio Romano; era hijo de una familia romana de nobles acomodados de religión cristiana.

Siendo un niño perderá a su padre, Geroncio y viajará con su madre Policromía (de origen griega) a Palestina, al pueblo de Lydda o Diospolis, donde su madre nació, y lugar donde se criaría. 
En Palestina recibirá el tratamiento de caballero, siendo tribuno militar, aún siendo menor de 30 años, una hazaña muy importante por aquel entonces.
De seguida le colocaron como guardia personal del emperador Diocleciano (285-305).
Este mismo emperador persiguió sin cuartel a todos los cristianos de su imperio.

LA LEYENDA DE ST JORDI Y EL DRAGON:


Siendo un joven oficial en tierras de Libia, estuvo la ciudad de Silca o Silene, donde acudían a veces dragones.  Cuenta la leyenda que un dragón, estuvo atacando Silca durante un periodo de tiempo.  El dragón era muy feroz y se llevaba niños, jóvenes y mujeres que acababan muertos.   Un buen día, según cuenta la leyenda, el dragón exigió que le entregarán a la bella hija del Rey de Silene.  El monarca horrorizado ofreció al dragón todas las bellas pertenencias que tenía a cambio de la vida de su hija.   El pueblo se indignó de aquellas palabras y exigió al rey que entregara a su hija ya que ellos habían perdido a sus hijos y seres queridos durante los ataques del dragón a la población.   Pero el rey no quería aquella muerte horrible para su hija.  Para apaciguar los deseos del pueblo, el monarca aceptó entregarle a la princesa.  
 

 

La bendijo y la dejó a fuera de las murallas de su ciudad para que el dragón la recogiera.
San Jordi que en ese momento llegó a la ciudad se encontró con la bella joven a la que le preguntó que ocurría puesto que lloraba desconsolada.  La doncella le respondió a sus preguntas como pudo.  San Jordi le ofreció su ayuda y su protección. En ese momento, justamente, llegó el dragón enfurecido que salía del lago donde vivía.  Rápidamente St. Jordi montó sobre su caballo y sacó su espada y con mucho coraje se le enfrentó.  Mientras luchaba se encomendó a Dios ofreciéndole aquella bestia del mal a cambio de la victoria.  En su armadura el símbolo de la cruz en blanco lucía sobre su pecho y mientras el enfrentamiento, St. Jordi seguía abogándose al todo poderoso.
 
Una vez que pudo controlar al animal, St. Jordi pidió a la princesa que atara al cuello del dragón su cinturón y así lo hizo la joven.  Los villanos (la gente del pueblo) que siguieron el combate desde las murallas salieron a ver muerto al dragón.  Cargaron en carro a la bestia mitológica todavía viva, adormecida, a causa del impacto del caballero cristiano con su espada.   

Una vez en la ciudad, ante toda la población y del rey, San Jordi les dijo:
“El monstruo está dormido, no despertará, pero Dios quiere que le honréis recibiendo el sacramento del bautismo.  Dejad vuestras creencias y entregaros al dios de los cristianos y a cambio yo mataré al dragón con mi espada”.  Enseguida que el dragón parecía que iba despertando la gente se horrorizó y se dejaron bautizar por el santo.
En cuando el dragón despertó, San Jordi montó en su caballo y con un su espada atravesó al dragón, cayendo éste desplomado al suelo.  Su sangre se escampó por todo y de rodillas St. Jorge entregó a Dios su victoria.
Dice incluso su leyenda que San Jorge quiso hablar con el rey y enseñarle cuatro nuevas aptitudes: Crear y honrar una iglesia al Dios cristiano, ayudar a sus sacerdotes, asistir regularmente a misa y proteger a los pobres y necesitados.

Al principio, cuenta la leyenda, San Jordi ocultó su religión hasta que un tiempo después decidió hacer pública su condición de cristiano.  Cuando el emperador conoció este dato, no dudó muy enfadado, ordenar ejecutar al joven tribuno.  San Jordi protestó y criticó la política persecutoria del emperador. 
Días después de su tortura por parte del ejército romano, San Jorge fue decapitado, muriendo así el 23 de abril del 303.  Su tortura tuvo como escena las murallas de Nicomedia (Turquía), donde estaba destinado. 

Los testigos de sus torturas y posterior muerte acudieron a la emperatriz Alejandra de Bizancio para contarle aquel momento.   Los mismos convencieron a la monarca de que se convirtiera al cristianismo. 

Su cuerpo fue sepultado en la población de su madre: Lydda, también conocida como “Hagio Georgiopolis”.   Su tumba todavía es venerada por los cristianos, principalmente por los cristianos ortodoxos griegos.
En la inscripción de su tumba se lee:  “San Jordi, portador del estandarte” en griego.
En Israel se cuenta que el venerable nació en Lydda (Israel) y no en Capadocia, como cuenta la leyenda.

Su fábula la trajeron los marineros y cruzados europeos venidos de Siria en el siglo XI.  En Grecia, el primer país que introduce en su liturgia la vida de este santo, tan venerado.  Antes de estos acontecimientos, San Jorge ya era muy querido en Siria y Palestina.  El emperador Constantino I construyó una iglesia en honor al santo convirtiéndolo en un beato para la iglesia ortodoxa griega.

Uno de los primeros Papas de la Iglesia le canonizó en el año 494 y fue el papa Gelasio I, señalándo como fiesta de San Jorge el día que murió degollado, el 23 de abril e inscrito en el santoral católico.  

En el siglo VI, un abad irlandés, Adomnanus de la isla de Iona se hizo con los relatos del obispo de Galia, en que Arkulf peregrinó a Tierra Santa hacia el año 680 y trajo consigo la leyenda.

Los cruzados de la Tercera Cruzada (1189-1192) intentaron recuperar la iglesia destruida años atrás en el 1010 y posteriormente volvió a ser destruida por los hombres de Saladino en el año 1191.   No se pudo construir ninguna iglesia en aquel emplazamiento hasta el siglo XIX, en el año 1872.

En España, este santo vino de la mano del rey aragonés, Pedro I, que parece ser, se le apareció durante la batalla de Alcóraz (Huesca) en el año 1096
Pedro II fue quien fundó en el año 1202 la orden militar de San Jorge en un castillo de Tarragona.
Su hijo, Jaime I “El Conquistador” también habla de St. Jordi en su libro de hechos, en la que relata que se le apareció el santo cuando estaba conquistando Mallorca y Valencia.
Desde entonces, su leyenda está muy vinculada a la corona de Aragón.
San Jorge fue siempre el segundo patrón de Cataluña, después de Sant Jaume y el primero de Aragón, y adoptado como uno de los santos más venerados de la costa levantina española. 

INTERPRETACIÓN DE SU FIGURA CON EL DRAGON:


Animal mitológico que surge en varias leyendas de todo el mundo, principalmente europeas y asiáticas

De siempre la iglesia católica ha interpretado la figura de San Jordi como el arma de Dios en la Tierra.  Su caballo blanco en el que iba montado, era la iglesia.

La lanza el arma otorgado por Dios era para acabar con la blasfemia, el mal, la tentación y sobre el ángel caído, que en este caso, es la figura del Dragón.

 

Curiosamente tiene mucho que ver con la figura de San Miguel Arcángel, ambos matando al dragón o al demonio con arma de metal, lanza o espada.En el Medievo, la leyenda nos sitúa a un San Jorge ante una princesa prisionera de un dragón, delante del castillo o de unas murallas de una ciudad en el que su padre es el rey, quien además es quien pide al santo que la rescate en su nombre.





Obra de Paolo Uccello. “San Jorge y el dragón” pintado hacia el 1460.  Obra de la National Gallery de Londres.

Otros pueblos no hablan de la leyenda del santo y el dragón, si no del santo y una serpiente.  Los romanos nos habla de un cuento sobre un militar romano que mató una serpiente muy grande.  En Andorra, Turquía y en el Vaticano, curiosamente nos encontramos relieves antiguos en que sale el santo con una gran serpiente durante una lucha sangrienta. 

Los soldados y cruzados que se encaminaron a Tierra Santa pudieron ver muchos relieves y pinturas bizantinas que nos muestra a St Jordi y el dragón o serpiente.
Fueron ellos, maravillados por la lucha del santo oriental subido en su caballo blanco, como muestra del bien, luchando contra el mal, una bestia feroz de horrible rostro.
En occidente, los reyes y los cruzados fueron los principales percusores de la devoción por este santo. 
Fue nombrado santo patrón de diferentes reinos europeos:
Inglaterra, Cataluña, especial devoción en Grecia, Rusia, Polonia, Rep. Txeca, Mallorca, Valencia, Italia, Malta, Tierra Santa, Iglesias cristianas de Turquía y de Israel.

 

Repost 0
Publicado por leyendas medievales - en Leyendas catalanas
Comenta este artículo

Presentación

  • : Leyendas Medievales
  • Leyendas Medievales
  • : Blog sobre leyendas y mitos,está dedicado a esas leyendas medievales, las cuales a través de su relectura nos permiten entender la mentalidad de esa época; sus alegrías, sus sueños, sus miserias etc. Pretende tratar temas históricos desde una vertiente cercana, y amena. La Edad Media y sus mitos regresan hasta nuestros días.
  • Contacto

Buscar